LOMBARDIA, cuntom sù

Sòtta l’ultim moron,
settaa-giò sòtt on ciel
inscì bell quando l’è bell,
voeuri stà un poo con tì,
Lombardia che gh’hoo in di mè venn.
Parlemm de l’acqua ciara, di lòdol,
del formen che tribbiaven su l’era
e de l’uga schisciada coi pee.
Parlemm sòttvos, mì e tì,
dei nòst vecc col vestii de fustagn,
la beretta, i barbis,
e di vòlt mezz toscan.
Parlem di nòst tosann
coi spaditt argentaa
infilzà in di cavei.
Me piasaria sentì ancamò el savor
di minester con dent
‘na pestada de lard
oò el profumm de la polenta che nega
in la tazza de latt.
Voeuri sentì in del sògn
la vos de la mia nònna
che cont i man in cros la me insegnava:
“O Gesù d’amor acces
mi t’avessi mai offes….”
E prima an’mò de mì,
lee la boralava via stracca mòrta
cont i penser mondaa…
….’me capitava a tucc, in Lombardia..
©Marco Candiani

MÈ MADER
Mè mader dent per dent la barbottava
che mi seri patii, che seri smòrt.
Mè mader dent per dent la me diseva:
“…te gh’hee ona brutta cera…
te tiret tard la sera…”
Mè mader la rognava, la vosava
Mè mader, se tossivi, la pativa…
…mè mader… la stuffiva.
Adess la rògna pù, la tas, la vosa pù.
La tas, la parla pù e mi la inzighi…
Ghe disi che son smòrt,
che gh’hoo ‘na brutta cera
perché foo tard la sera.
Ma lee la tas… la tas e mì… la ciami.

©Marco Candiani